diumenge, 10 de març del 2013

Buit

Una fiblada dins seu la va fer cridar amb força, sentia que es trencava per dins.
Li arrencaven una part d'ella mateixa, que durant nou mesos havia sentit com a seva, i que ara li prenien... per sempre.

No et miris a la criatura, li havien dit... així serà més fàcil. Havia intentat ignorar els moviments sobtats en la intimitat de la nit... quan la mà inconscient s'acaronava la panxa... Però quan va sentir aquell plor, aquella veu plena de força, no va poder evitar demanar que li apropessin... Tan sols volia veure-la un instant...

Uns ulls color mel la van sorprendre mirant-la fixament. Es va sentir nua davant d'aquella mirada, davant la profunditat dels ulls de la seva filla... aquells ulls que ja mai oblidaria.

Sabia que s'equivocava, que cometia l'error més gran de la seva vida... però no podia carregar amb el pes d'aquella criatura. L'estimava... però no la volia.... No podia voler-la.
Potser algun dia li podria explicar els seus motius. Si no fos així, sabia que hauria de conviure eternament amb el pes de la seva consciència.

No es va adonar que plorava mentre se li enduien a la nena dels seus braços. Sola de nou, després de nou mesos d'intimitat compartida, la fredor de la sala la glaçava. 
Es va abraçar, mentre, sense adonar-se'n, s'acaronava la panxa de nou... I va ser llavors, en aquell precís instant, que va sentir el buit.

El buit de la seva filla, el buit de la seva existència, el buit de les ganes de viure... l'infinit buit.

Una nova fiblada de dolor la va traspassar, un crit mig ofegat, no podia respirar. Volia cridar, córrer, anar a buscar a la seva petita... Però sabia que no podia. No li haurien permès. Ella havia signat, havia consentit. Havia assumit que per seguir endavant, la perdia.

Ara tan sols li quedava el buit.

I tota l'eternitat per suportar l'enyorança d'aquella mirada.

4 comentaris:

  1. "ella havia signat, havia consentit".
    el relat pren aquí tota la seva rellevància en clau de desenllaç.
    el lector aquí s'atura. apareix la pausa, el contrapunt.
    la ment busca raons, cerca el perquè. no el troba.
    o el troba i no el comparteix. hipocresia.

    ResponElimina
  2. Hola Núria! M'encanta llegir-te, no deixis de fer-ho! Gràcies.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies... però qui ets?? alguns anònims els tinc "ubicats" ;), però amb tants... ja em perdo!!!

    Una abraçada!

    Núria

    ResponElimina
  4. BUIT… PER TORNAR A OMPLIR

    Per moltes vegades que t’ho expliquin, ho sentis, i t’ho tornin a explicar, cap home pot experimentar el procés de l’embaràs. Aquest fet és una particularitat de les dones i, com a tal, porta associats tota mena de sensacions, sentiments, estats d’ànim i també emocions.

    Emocions, en aquest cas, associades amb el nou ésser humà que es va gestant a l’interior matern i que, un cop arriba el part, semblen precipitar-se esvalotadament. Tot i així, mare i nounat estan tan interconnectats que, de fet, després d’haver-ho estat nou mesos, ha significat un temps on han pogut anar-se coneixent mútuament.

    I d’aquest coneixement mutu s’han anant derivant les carícies, l’estima i la convivència entre ambdós; la consciència materna de l’existència d’un fill/a; les ganes de viure del nou ésser humà; la mirada –primer, a través de la pell i, després, a través dels ulls– entre mare i infant; l’alegria i la plenitud d’èxit amb les quals la dona exterioritza una satisfacció plena per haver estat mare; l’escalfor dels cossos matern i infantil complementant-se un amb altri així com una cursa pausada per tal que mare i pare estiguin presents en la vida del seu nou fill/a.

    I, tot plegat hauria de servir per contrarestar accions tals com trencar-se per dins, arrencar una part d’una mateixa, prendre per sempre, equivocar-se al no voler i/o no poder voler, sentir el buit, ofegar-se en un crit, no poder respirar, suportar l’enyorança.

    Així mateix, que el color mel dels ulls del nounat permeti el minvament de la fiblada.

    ps: el teu Art Roman amb Força.

    ResponElimina

Vols compartir...?