Sovint cerquem un fi a la nostra vida, un fi que ens doni sentit... que doni sentit a la nostra existència.
Cerquem un fi també en l'amor... i sovint ens oblidem que l'amor més valuós, el que més sentit ens dóna, és aquell que ens trobem en el camí del dia a dia.
Aquell que trobem en l'amic, en l'amant, en la mare o el fill. Aquell amor que trobem dins nostre... infinit.
Les experiències que poden semblar més intrascedents... les relacions que poden percebre's com un fracàs... les amistats que cauen en l'oblit... és quí on podem trobar-hi l'amor com a camí.
Si som capaços de veure'l... llavors és quan trobarem el veritable sentit de la nostra existència.
Quan descobrirem l'autèntica essència de la vida... com a camí... i com a fi.
Racó intimista on l'infinit és possible... Fa uns anys, se'm va formular un desig... una promesa: "Escriu, Núria. Escriu. Promet-me que ho faràs..." Petits relats, pensaments, reflexions... han anat sorgint, quedant oblidats, i esperant poder emergir algun dia... d'entre la pols del temps. Avui doncs, compleixo la promesa, retornant així, a tots els que formeu part de la meva vida, un bocí de mi... Gràcies per ser-hi... i per llegir-me.
Tanto de verdad en estas palabras, y mira que nos lo han dicho nuestros abuelos, padres, lo hemos visto en libros en películas. Lo escribieron los filosofos, lo dicen los libro de bolsillo de autoayuda en el fnac a 6 euros.
ResponEliminaPero al final se nos olvida, muchas veces..., hasta que un día lo comprendemos y vuelta a empezar a girar la rueda
Saludos Nuria, escribes muy bien.