dimarts, 2 de desembre del 2014

2015... Accepto... i Agraeixo

La Vida, que transcorre i et regala perspectiva... que t'ajuda a adonar-te'n que, tot allò viscut, ja pactat, no és sino un camí de creixement, un fi i un procés en si mateix.

T'ajuda a prendre consciència que moltes de les llàgrimes vesades, les tristors, les pèrdues, els trencaments... no amaguen sino una gran Saviesa al darrere.

L'anhel d'un Company de Vida, d'una vocació esdevinguda professió, d'una serenor interior... Se m'ha donat. No puc menys que sentir-me agraïda infinitament pel Regal.

Ara, materno el desig de Mare, un desig arraigat des dels inicis de la Consciència de Maternar. Anys han passat, moments vitals diferents... llàgrimes perdudes amb cada Lluna. 

Ara, però, ja no ploro. La Vida, en la seva Infinita Saviesa, m'ha obsequiat amb Amor, serenor, perspectiva, acceptació...

I accepto. Que la meva Vida ara és Perfecta. Que també pot ser Perfecta sino sóc Mare. Però envio a l'Univers, el desig de Ser Mare. Sento una ànima a prop... sang de la meva sang...? sang compartida...? Prou sé jo que no és la sang qui fa a una Mare, Mare i a un Fill, Fill.

Accepto que hi ha moltes maneres de Maternar, moltes Mares a les qui acompanyar en el seu Maternatge, molts Fills amb anhel de Mare.

L'Amor Maternal és l'Amor Infinit. I aquest Amor, pot donar-se i rebre's d'infinites maneres.

Accepto, un cop més,  el que la Vida i la meva Ànima tenen pactat per a mi... Accepto... i Agraeixo.

dijous, 2 de gener del 2014

2014... El nostre moment

Quan tot pren sentit...

Quan sé que el camí inicia amb força i autenticitat...

Quan deixo les pors enrere...

Quan agraeixo que les històries del passat hagin creat el meu present...

Quan em sento en tu i sé que et sents en mi...

Quan la vida pren uns altres colors, nous per mi, meravellosos en tota la seva intensitat...

Quan trobo respostes a les meves preguntes...

Quan em mires... i em veus....

Quan et miro... i et veig...

Sé que ha arribat el nostre moment... som-hi!

dijous, 17 d’octubre del 2013

Amors perduts, amors retrobats, amors infinits

Dies que passen com un suspir... suspirs que esdevenen anys.

Amors perduts més enllà del temps... amors que el temps mai t'ha explicat perquè van perdre's.

Transcorren els anys, els instants viscuts afloren, l'amor perdut es retroba.... potser durant un instant, creuant les mirades entre la gent... potser és la mateixa gent qui te'l retorna...

I és aquí, en aquest moment, quan t'adones que les preguntes que van restar obertes, per respondre... emergeixen amb força, qüestionant-te de nou... qüestionant a la mateixa vida.

És en aquest precís instant que saps que aquell amor perdut mai ho ha estat dins teu... 

La vida se l'endú... i te'l retorna... com una onada... que ve... i que va... al seu ritme...

Però tu saps, la teva ànima sap, que aquest amor no és un amor perdut... saps i sents... que aquest amor... és un amor infinit.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Sempre a prop...

Un cop més... t'he sentit a prop...

El temps perd la seva essència... i tu i jo ens el marquem com a propi.

Amor infinit que tot ho traspassa... amor infinit que vola a través dels estels...

Un cop més... la teva mirada m'ha vist, m'ha sentit. I la meva ànima s'ha alegrat de retrobar-te de nou... un cop més.

Únic com tots... el retrobament m'omple d'amor, de confiança... en la vida... en l'amor autèntic... en la puresa de les sensacions... i en el llenguatge de la pell.

Seguim fent camí en la distància.... però sempre a prop...

Amor com a fi

Sovint cerquem un fi a la nostra vida, un fi que ens doni sentit... que doni sentit a la nostra existència.

Cerquem un fi també en l'amor... i sovint ens oblidem que l'amor més valuós, el que més sentit ens dóna, és aquell que ens trobem en el camí del dia a dia.

Aquell que trobem en l'amic, en l'amant, en la mare o el fill. Aquell amor que trobem dins nostre... infinit.

Les experiències que poden semblar més intrascedents... les relacions que poden percebre's com un fracàs... les amistats que cauen en l'oblit... és quí on podem trobar-hi l'amor com a camí.

Si som capaços de veure'l... llavors és quan trobarem el veritable sentit de la nostra existència.

Quan descobrirem l'autèntica essència de la vida... com a camí... i com a fi.

Records dins una caixa de cartró

Restes de tu recorren la meva pell...
de nou sento els anhels de tot allò que podria haver estat...
i la nit m’enganya, no sé si és realitat o fantasia...

Tantes il·lusions posades en la teva mirada...
il·lusions que s’endú el vent del matí.
I amb tu se’n va tot allò vell.

Tots els records dins una caixa de cartró.
Records de tu i de l’altre.
L’albada s’aixeca amb força... no deixo de mirar el sol.

Aquest és el meu moment... allò nou m’espera.
Però mai t’oblidaré.

La teva mirada va fer que tots els meus records...
fugissin dins una caixa de cartró.


dimarts, 18 de juny del 2013

Confiar

Confiar que després del silenci arriba la paraula.

Confiar que el temps de reflexió porta al temps d'expansió.

Confiar en el procés, en el camí.

Confiar en la pròpia intuïció.

Confiar en que l'il·lusió, un cop més, pot manifestar-se.

Confiar en la veritat de la vida.

Confiar en vèncer la por.

Confiar en el que sento entre els teus braços.

Confiar... en la teva mirada.

diumenge, 10 de març del 2013

Buit

Una fiblada dins seu la va fer cridar amb força, sentia que es trencava per dins.
Li arrencaven una part d'ella mateixa, que durant nou mesos havia sentit com a seva, i que ara li prenien... per sempre.

No et miris a la criatura, li havien dit... així serà més fàcil. Havia intentat ignorar els moviments sobtats en la intimitat de la nit... quan la mà inconscient s'acaronava la panxa... Però quan va sentir aquell plor, aquella veu plena de força, no va poder evitar demanar que li apropessin... Tan sols volia veure-la un instant...

Uns ulls color mel la van sorprendre mirant-la fixament. Es va sentir nua davant d'aquella mirada, davant la profunditat dels ulls de la seva filla... aquells ulls que ja mai oblidaria.

Sabia que s'equivocava, que cometia l'error més gran de la seva vida... però no podia carregar amb el pes d'aquella criatura. L'estimava... però no la volia.... No podia voler-la.
Potser algun dia li podria explicar els seus motius. Si no fos així, sabia que hauria de conviure eternament amb el pes de la seva consciència.

No es va adonar que plorava mentre se li enduien a la nena dels seus braços. Sola de nou, després de nou mesos d'intimitat compartida, la fredor de la sala la glaçava. 
Es va abraçar, mentre, sense adonar-se'n, s'acaronava la panxa de nou... I va ser llavors, en aquell precís instant, que va sentir el buit.

El buit de la seva filla, el buit de la seva existència, el buit de les ganes de viure... l'infinit buit.

Una nova fiblada de dolor la va traspassar, un crit mig ofegat, no podia respirar. Volia cridar, córrer, anar a buscar a la seva petita... Però sabia que no podia. No li haurien permès. Ella havia signat, havia consentit. Havia assumit que per seguir endavant, la perdia.

Ara tan sols li quedava el buit.

I tota l'eternitat per suportar l'enyorança d'aquella mirada.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Un nou aniversari

El dia abans del meu aniversari... m'aturo.

M'aturo i faig balanç de l'any que ha passat... Comiats, retrobaments, nous comiats, soledat, canvis...

Canvis que em porten a acceptar el meu camí, un camí de recerca de l'esssència... d'acceptació de la soledat...

Tot i així... les gotes fredes que el cel emplomat deixa caure m'evoquen melangia... records d'un viatge... d'una ciutat... d'una mirada... d'una mà...

I és avui, el dia abans del meu aniversari, que aquesta soledat s'arrela, gris i fosca... i enyores... enyores... enyores... Infinitament.

dijous, 14 de febrer del 2013

Essència

Naixem sols... morim sols. Per què ens és tan difícil, doncs, viure sols?

Cercant la meva autenticitat, allò que em fa única davant el món, sento que només la puc trobar en la meva essència.

I aquesta essència, no es pot cercar en la complaença cap als altres, en el desig dels altres... en el caminar dels altres.

Aquesta essència tan sols pot aparèixer si hi ha valentia.

Valentia que et fa deixar la por enrere, que t'ajuda a acceptar la pròpia soledat, no com quelcom fosc, si no com una possibilitat de redescobrir-te i estimar-te com a única.

És aquest el camí doncs. No n'hi ha un altre.