diumenge, 10 de març del 2013

Buit

Una fiblada dins seu la va fer cridar amb força, sentia que es trencava per dins.
Li arrencaven una part d'ella mateixa, que durant nou mesos havia sentit com a seva, i que ara li prenien... per sempre.

No et miris a la criatura, li havien dit... així serà més fàcil. Havia intentat ignorar els moviments sobtats en la intimitat de la nit... quan la mà inconscient s'acaronava la panxa... Però quan va sentir aquell plor, aquella veu plena de força, no va poder evitar demanar que li apropessin... Tan sols volia veure-la un instant...

Uns ulls color mel la van sorprendre mirant-la fixament. Es va sentir nua davant d'aquella mirada, davant la profunditat dels ulls de la seva filla... aquells ulls que ja mai oblidaria.

Sabia que s'equivocava, que cometia l'error més gran de la seva vida... però no podia carregar amb el pes d'aquella criatura. L'estimava... però no la volia.... No podia voler-la.
Potser algun dia li podria explicar els seus motius. Si no fos així, sabia que hauria de conviure eternament amb el pes de la seva consciència.

No es va adonar que plorava mentre se li enduien a la nena dels seus braços. Sola de nou, després de nou mesos d'intimitat compartida, la fredor de la sala la glaçava. 
Es va abraçar, mentre, sense adonar-se'n, s'acaronava la panxa de nou... I va ser llavors, en aquell precís instant, que va sentir el buit.

El buit de la seva filla, el buit de la seva existència, el buit de les ganes de viure... l'infinit buit.

Una nova fiblada de dolor la va traspassar, un crit mig ofegat, no podia respirar. Volia cridar, córrer, anar a buscar a la seva petita... Però sabia que no podia. No li haurien permès. Ella havia signat, havia consentit. Havia assumit que per seguir endavant, la perdia.

Ara tan sols li quedava el buit.

I tota l'eternitat per suportar l'enyorança d'aquella mirada.