Amors perduts més enllà del temps... amors que el temps mai t'ha explicat perquè van perdre's.
Transcorren els anys, els instants viscuts afloren, l'amor perdut es retroba.... potser durant un instant, creuant les mirades entre la gent... potser és la mateixa gent qui te'l retorna...
I és aquí, en aquest moment, quan t'adones que les preguntes que van restar obertes, per respondre... emergeixen amb força, qüestionant-te de nou... qüestionant a la mateixa vida.
És en aquest precís instant que saps que aquell amor perdut mai ho ha estat dins teu...
La vida se l'endú... i te'l retorna... com una onada... que ve... i que va... al seu ritme...
Però tu saps, la teva ànima sap, que aquest amor no és un amor perdut... saps i sents... que aquest amor... és un amor infinit.
Idealitzem l'amor. Contraposem la realitat amb un ens eteri, sublim, gairebé diví. Creiem en l'existència, per necessitat humana, d'una perfecció, sense defectes, tota ella virtut. I en aquest pensament, en aquesta reflexió intimista i en solitud, dubtem de tot el que ens envolta. Ens acapara la sensació que aquest desig no és sinó un somni... inassolible. Inabastable. I ens consolem en la realitat. La idea d'un ésser, però, que ens parli a cau d'orella amb un xiuxiueig sensual, amb la paraula triada especialment per al moment, en to embolcallant, que ens acaroni amb un perfum irrepetible, ens acompanya ...tota la vida. Mortals.
ResponElimina